L'aigua acumulada en depressions continentals rep el nom de llac, o d'estany si és de petites dimensions. N'hi ha de tan grans que són veritables mars interiors. Es calcula que l'extensió total dels llacs existents actualment és d'uns 2,5 milions de km2, que suposen el 2% de la superfície total de la Terra. Tot i la seva escassa extensió, els llacs han adquirit recentment una gran importància, entre altres raons pel seu gran interès ecològic.
L'origen dels llacs és divers i complex; en general la seva formació es deu a fenòmens glacials, tectònics, endorreics, càrstics o volcànics.
Els llacs d'origen glacial són nombrosos i diversos, abunden a les regions circumpolars i i a alta muntanya. En aquests, les morenes actuen de barreres, retenen l'aigua de fusió i originen els llacs.
Els llacs d'origen tectònic són deguts a la formació de falles o fosses tectòniques; normalment són els mes profunds i els mes extensos. N'es un exemple la mar Morta.
Els llacs de naturalesa endorreica són situats dins depressions endorreiques i solen ser d'extensió variable, ja que depenen de l'aportació de rius que no sempre porten aigua. Un exemple de llac endorreic és el llac Txad, a l'Àfrica.
Els estanys d'origen càrstic són en zones de dissolució de roca calcària, generalment ocupant dolines, i els llacs volcànics ocupen els cràters i les calderes de molts volcans, com ara el Crater Lake d'Oregon, als Estats Units.
No hay comentarios:
Publicar un comentario