Bibliografia

Per finalizar us proposo la meva llista bibliogràfica per que sapigueu més o menys d'on he tret la informació sobre el meu treball.

1. Principalment Wikipèdia i altres pàgines web.
2. Enciclopèdia Medi Ambient de la biblioteca de R.M.
3. Llibre de text de l'institut de Ciencies Naturals.
4. Llibre personal sobre el Medi Ambient de casa meu.

Les conseqüències del canvi climàtic

L'escalfament del planeta, a causa de l'efecte hivernacle i de la destrucció de la capa d'ozó, és l'origen del canvi climàtic mundial -o, si més no, l'acceleració amb què es produeix-, que pot afectar les condicions de vida de tots els ecosistemes, inclosos els habitats pels humans.Les conseqüències del canvi climàtic no es poden determinar de forma exacta, ja que es desconeix el comportament de l'atmosfera en les noves condicions i la resposta dels ecosistemes, inclosos els éssers vius, a canvis tan ràpids. Tanmateix, es poden fer previsions, sobretot amb l'objectiu d'anticipar-se als problemes greus i posar-hi solucions.Es preveu que la temperatura mitjana de la Terra pot augmentar entre 1,4 i 5,8°C amb vista a l'any 2100. Si s'arribés a produir, aquest fet podria provocar que es fongués part del gel del planeta i que el nivell del mar pugés entre 15 i 90 cm.En l'atmosfera, l'increment de la temperatura ocasionaria canvis en el règim actual de precipitacions. A més, els huracans serien més freqüents i intensos, i les sequeres, més duradores. Per tant, canviaria la vegetació i augmentaria la desertificació. Es perdrien moltes terres de cultiu, fet que faria créixer els problemes de fam i falta d'aigua, i es patirien moltes malalties tropicals en zones on ara no existeixen perquè les temperatures són baixes.Tots aquests canvis també afectarien els ecosistemes aquàtics, rius, llacs i oceans, en totes les seves cadenes tròfiques, de manera que la disponibilitat de recursos es veuria molt afectada.Per tal de prevenir aquestes possibles conseqüències desastroses, l'any 1997 es va redactar el Protocol de Kyoto, en què els governs dels països desenvolupats es van comprometre a rebaixar l'emissió de gasos d'efecte hivernacle abans del 2012 per tal de pal·liar el canvi climàtic. Alguns dels països més industrialitzats, però, s'han negat repetidament a complir els compromisos.

Els clorofluorocarbonis (CFC)

Els clorofluorocarbonis (CFC) són els responsables de l'alliberació de clor a l'atmosfera, i, per tant, els principals destructors de la capa d'ozó.Aquests gasos es feien servir per a produir temperatures baixes en frigorífics i aparells d'aire condicionat, en alguns tipus de suro sintètic, en envasos de plàstic i esprais.La majoria de països del món van estar d'acord a reduir l'ús dels CFC en un termini de temps per a pal·liar el forat de la capa d'ozó. L'ús dels CFC és prohibit per als aerosols i les neveres des del 1996 i actualment són substituïts pels hidroclorofluorocarbonis (HCFC), que no afecten la capa d'ozó.Malgrat que l'ús dels CFC no està completament prohibit, han estat substituïts per altres substàncies en la majoria de productes que en contenien. No obstant això, encara hi ha aparells en què es troben aquests gasos, l'eliminació dels quals és complicada. D'altra banda, de la mateixa manera que es va tardar un cert temps a detectar el problema, també cal temps perquè desaparegui el clor emès en el passat.

La capa d'ozó

La capa d'ozó o ozonosfera és situada a l'estratosfera, entre 15 i 50 km per sobre de la superfície terrestre; és imprescindible perquè hi pugui haver vida a la Terra ja que la protegeix de les radiacions ultravioletes del Sol. L'ozó troposfèric, que és produït per certs processos industrials, s'acumula a les capes baixes de l'atmosfera i constitueix un contaminant secundari.A la dècada dels anys vuitanta del segle XX es detectà per primer cop, a l'Antàrtida, que la capa d'ozó s'havia aprimat a causa de l'augment de clor procedent d'activitats humanes que, en combinar-se amb l'ozó, el destrueix. Aquest problema es coneix com a destrucció de la capa d'ozó o forat de la capa d'ozó.Com més prima és la capa d'ozó més quantitat de raigs ultraviolats arriba a la superfície de la Terra. Com que aquest tipus de radiacions tenen efectes molt nocius sobre els éssers vius, si la destrucció de la capa d'ozó arribés a ser molt gran augmentarien els càncers de pell i els problemes de visió en les persones. D'altra banda, es produiria una greu alteració de les cadenes tròfiques.

L'efecte hivernacle

L'efecte hivernacle és un fenomen natural que consisteix a retenir en les capes elevades de l'atmosfera part de la calor del Sol que reflecteix la Terra. Aquesta retenció de calor fa que la temperatura del planeta es mantingui dins els límits adequats per als éssers vius.Alguns dels gasos d'efecte hivernacle es troben de forma natural a l'estratosfera-el dioxid de carboni, l'ozó, el metà i l'òxid nitrós-, mentre que d'altres només provenen de les activitats humanes -com els clorofluorocarbonis (CFC).L'augment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle fa que s'incrementin les radiacions atrapades a l'atmosfera, i, per tant, que la temperatura del planeta augmenti. A més, molts d'aquests gasos són responsables de la contaminació atmosfèrica.

7. El canvi climàtic

El canvi climàtic és una alteració del clima de la Terra. Al llarg de l'evolució del planeta hi ha hagut canvis climàtics naturals, alguns dels quals han consistit en escalfaments, i altres en refredaments, com les glaciacions. Però l'evolució natural del clima pot ser alterada per les activitats humanes. El desenvolupament de la industrialització a partir del segle XIX i, sobretot, al llarg del segle XX ha tingut un gran efecte sobre el clima: les emissions de gasos a l'atmosfera han provocat un augment de la contaminació i de l'efecte hivernacle i han donat lloc al forat de la capa d'ozó. Aquestes són les tres causes principals de l'acceleració del canvi climàtic actual, que es caracteritza per un augment de la temperatura i una disminució de la precipitació.

La pluja àcida

La pluja àcida és un tipus de contaminació que cau sobre el sòl en forma de pluja o bé de partícules sòlides d'àcids sulfúric i nítric.En cremar combustibles fòssils com la gasolina, el gasoil o el carbó, es produeix diòxid de sofre que, en combinació amb el vapor d'aigua de l'atmosfera, es transforma en àcid sulfúric. D'altra banda, els motors dels vehicles o els fertilitzants desprenen òxids de nitrogen que, en contacte amb el vapor d'aigua, formen àcid nítric.L'aigua de la pluja àcida és tòxica per a les plantes, acidifica els sòls i contamina les aigües superficials. De vegades conté metalls com ara mercuri, alumini, plom o manganès, que encara la fan més tòxica per als éssers vius. Una petita part de la pluja àcida té causes naturals, com ara les erupcions volcàniques.

La salinització de l'aigua

La salinització de l'aigua és una forma de contaminació freqüent en zones de la costa, que s'esdevé quan s'extreuen grans quantitats d'aigua de pous i aqüífers subterranis. Si s'extreu més aigua de la que arriba subterràniament a un aqüífer litoral, de mica en mica l'aigua salada del mar s'hi infiltra i es barreja amb l'escassa aigua dolça que encara resta a l'aqüífer. En zones més allunyades del mar, també es pot produir salinització de les aigües, ja que l'extracció d'aigua dels pous o dels rius fa que es concentrin les sals dissoltes. Consegüentment, l'aigua esdevé cada cop més salada, fins el punt que no és potable. Aquesta aigua amb una elevada salinitat pot ser utilitzada per a irrigar cultius, de manera que de retruc provoca la salinització del sòl.

La contaminació de l'aigua

La contaminació de l'aigua és causada, principalment, per l'activitat humana, bé perquè s'hi vessen directament els contaminants, bé perquè es dipositen al sòl i són arrossegats per la pluja o bé perquè s'infiltren en el subsòl, van a parar als aqüífers i, finalment, arriben a llacs, rius i oceans.Els principals contaminants de l'aigua són: la matèria orgànica, els nitrats, els fosfats, els detergents, els pesticides, els hidrocarburs i els metalls pesants, sobretot derivats d'activitats industrials, agrícoles i ramaderes.Les conseqüències principals que aquests contaminants produeixen en l'aigua són l'eutrofització, o creixement massiu d'algues en un ecosistema aquàtic, i la contaminació tèrmica de les aigües, que té lloc quan les indústries fan servir l'aigua per a refrigerar les màquines, cosa que provoca un augment brusc de la temperatura de l'aigua.Pel que fa a les aigües marines, la contaminació prové de les aigües continentals que hi desemboquen, de l'activitat dels vaixells i, en gran mesura, de la contaminació atmosfèrica produïda a terra, que arriba al mar mitjançant la circulació general atmosfèrica.

6. La contaminació

La contaminació és qualsevol alteració del medi ambient causada per la incorporació de pertorbacions, materials o radiacions que modifiquen l'estructura i la funció de l'ecosistema afectat. La contaminació es pot donar a l'aigua, a l'atmosfera i al sòl i afecta negativament els organismes, incloses les persones.Hi ha dos grans tipus de contaminació: la contaminació química i la contaminació física, segons si l'alteració afecta les característiques químiques o físiques del medi, tot i que, habitualment, ambdues van unides.

''El Niño''

El fenomen del Niño demostra l'estreta relació entre els corrents marins i el clima. Es dóna al voltant de Nadal cada 3-7 anys i consisteix en una discontinuïtat del corrent fred de Humboldt, que normalment recorre de sud a nord la costa xilena fins al Perú. Aquesta discontinuïtat, ocasionada per un debilitament dels vents alisis, genera un augment de les temperatures superficials de l'oceà Pacífic en aquestes latituds i provoca un canvi en els vents i en el règim de precipitacions. A les zones habitualment desèrtiques o semidesèrtiques es produeixen pluges abundants que provoquen inundacions i altres catàstrofes.Aquest fenomen del Niño és el causant d'una situació meteorològica especial i, tot i ser local, altera la dinàmica atmosfèrica i dels oceans de tot el planeta.El Niño que ha tingut unes conseqüències més greus fins ara ha estat el de 1982-83, amb grans sequeres i incendis a Austràlia i inundacions molt importants a l'Amèrica del Sud.El fenomen fred que complementa el fenomen càlid del Niño s'anomena la Niña, i és el causant d'unes temperatures inusualment baixes a la zona del Pacífic equatorial.

Principals corrents marins

A l'hemisferi nord, dins de l'esquema nord-atlàntic i nord-pacífic, els corrents més coneguts són el corrent del Golf i el de Kuro-Shio. Es formen a les zones occidentals dels oceans Atlàntic i Pacífic, respectivament, i són de caràcter càlid; giren en el sentit de les agulles del rellotge i es desplacen cap al nord. El corrent del Golf mobilitza 260 milions de m3/s d'aigua a velocitats d'1,2 m/s i tanca la mar dels Sargassos. Aquests dos sistemes de corrents càlids es complementen amb els corrents freds de les Canàries i de Califòrnia, a l'hemisferi nord. Aquests corrents són produïts pel moviment d'aigua de latituds més altes i per l'impuls que generen els alisis.A les costes orientals d'Amèrica del Nord i d'Àsia hi ha els corrents freds del Labrador i d'Oya-Shio, respectivament.A l'hemisferi sud trobem el mateix esquema, però el moviment dels corrents és antihorari. Els principals corrents freds d'aquesta zona són el de Humboldt i el de Benguela, i els càlids, el del Brasil i l'Equatorial.

Els moviments de les aigües marines

Les masses d'aigua de la Terra realitzen tres moviments: les ones, les marees i els corrents.

Les ones són moviments oscil·latoris de les aigües en sentit ascendent i descendent, originats principalment per l'acció del vent. Les partícules d'aigua tenen un moviment el·líptic o circular, però es queden en el mateix lloc.
Les marees són moviments cíclics alternatius d'ascens i de descens del nivell de l'aigua marina, a causa de l'atracció gravitatòria del Sol i, sobretot, de la Lluna.
Els corrents marins són els moviments més importants, ja que desplacen grans masses d'aigua d'un lloc a un altre del planeta. Tenen moltes repercussions geogràfiques perquè ajuden a l'equilibri tèrmic entre baixes i altes latituds i condicionen el clima de moltes regions. Aquests corrents generen àrees pesqueres fèrtils i condicionen la navegació.En funció dels factors que els generen, cal distingir entre els corrents impulsats pel vent, o corrents de deriva, i els corrents causats per la variació de la densitat de l'aigua, o corrents de gradient. Els primers es formen, generalment, en superfície, mentre que els segons ho fan en profunditat. D'altra banda, depenent de la temperatura de la regió on s'originen, es distingeixen, els corrents càlids i els corrents freds.

La densitat

La densitat mitjana de l'aigua de mar és de 1,027 g/cm3. Varia molt d'una zona a una altra, ja que depèn de la temperatura i de la salinitat: com més freda i salada és una aigua més alta és la seva densitat. Així doncs, podem dir que des de l'equador cap als pols la densitat augmenta, el mateix que des de la superfície del mar cap al fons.

La temperatura

Les temperatures mitjanes de la superfície dels oceans varien de -1°C a 28°C, depenent de la latitud i l'hemisferi. El gradient tèrmic en profunditat varia de forma semblant: de -2° a 28°C. A les zones temperades i càlides la temperatura canvia ràpidament a una profunditat compresa entre 500 m i 700 m. La zona en què la temperatura baixa bruscament rep el nom de termoclina. A partir d'aquest punt baixa més lentament. Per aquest motiu, es pot dir que les tres quartes parts del volum oceànic es troben entre 0° i 6°C.Pel que fa a les temperatures, també es dóna una dissimetria tèrmica als litorals oceànics, inversa segons si es troben a la zona intertropical o temperada. Les costes occidentals a altes latituds (Alaska, Noruega) tenen temperatures més elevades que les costes orientals a la mateixa latitud (Labrador, Kamtxatka, Grenlàndia). En canvi, a latituds baixes les costes occidentals (Califòrnia, Perú, Angola, Mauritània) enregistren temperatures més baixes que a les costes orientals de les mateixes latituds (Brasil, les Antilles, Nova Guinea).

La salinitat

L'aigua de mar està composta per sals de diferents elements: clor (55,07%), sodi (30,62%), sulfats (7,72%), magnesi (3,68%), calci (1,17%), potassi (1,10%) i d'altres elements amb percentatges inferiors a l'1%. La salinitat mitjana oscil·la al voltant dels 34,7 g/kg, tot i que hi ha màxims en mars molt tancats (42 g/kg a la mar Roja) i també mínims inferiors a 4 g/kg (com a la mar Bàltica).La salinitat només és homogènia a grans profunditats i té una distribució zonal amb complicacions a causa de l'evaporació i la precipitació. En termes generals, es pot dir que als pols hi ha menys salinitat que a les regions tropicals, ja que no hi ha gairebé evaporació. L'aportació d'aigua dolça dels rius (que es comporten com les pluges) també és un factor que condiciona la salinitat. Així doncs, la salinitat serà més elevada en les mars on no desemboquen rius importants, com és el cas de la mar Roja.

Característiques de l'aigua de mar

Les propietats més interessants de l'aigua de mar són la salinitat, la temperatura i la densitat.

La distribució dels oceans

El conjunt de la massa oceànica es distribueix en tres grans unitats: l'oceà Pacífic, situat entre Amèrica, Àsia i Oceania; l'oceà Atlàntic, localitzat entre els continents americà, africà i europeu, i l'oceà Índic, situat entre Àsia, Àfrica i Austràlia. A més, al voltant dels pols hi ha l'oceà Àrtic (al nord) i l'oceà Antàrtic (al sud).Aquestes grans divisions comprenen així mateix subdivisions: els mars. N'hi ha d'interiors (mar Negra), d'exteriors (mar del Nord), de continentals (mar Adriàtica) i d'intercontinentals (mar Mediterrània).

5. Els mars i els oceans

La Terra, vista des de l'espai, es caracteritza per les grans superfícies d'aigua que constitueixen els mars i els oceans, per això també se l'anomena el planeta blau. Les aigües marines cobreixen el 71% de la seva superfície i representen el 97,2% de l'aigua del planeta. La profunditat mitjana dels oceans és de 3.795 m.

El futur de les glaceres

Hi ha nombrosos punts del planeta on es poden trobar glaceres, no obstant això, les principals, exceptuant els casquets polars, són a l'Himàlaia, a les cotes més elevades de les latituds tropicals dels Andes, a Alaska i a la Patagònia.A partir del principi del segle XX s'ha constatat un fort retrocés de la major part de glaceres del món, tant pel que fa a la superfície com al volum, a conseqüència de l'augment generalitzat de les temperatures mitjanes anuals (canvi climàtic). Una mostra d'aquest fet es dóna als Pirineus, on a mitjan segle XX es va observar que les glaceres havien perdut el 40% del seu volum aproximadament en uns 150 anys. La seva desaparició pot tenir conseqüències notables sobre el medi.

Morfologia glacial

El glaç de les glaceres no està adherit al sòl, sinó que es desplaça sobre aigua. Aquesta aigua prové de la fusió que provoca la calor que es crea per la fricció entre la roca i el gel. A les glaceres de vall, el glaç, a causa de la seva capacitat erosiva, arrossega grans quantitats de sediments que ha anat arrencant del sòl i de les parets de la vall. Aquests dipòsits de sediments s'anomenen morenes.En funció de la localització de les morenes amb relació a la glacera, es divideixen en laterals, centrals o frontals. Les morenes laterals són els materials que provenen de les parets de la vall i queden dipositats als laterals de la glacera. Quan la massa de glaç desapareix, les morenes laterals queden adherides al vessant de la muntanya, cosa que, amb el pas dels anys, permet detectar quin gruix tenia el glaç en un punt de la vall. Les morenes centrals apareixen quan s'uneixen dues glaceres i les morenes laterals de l'una i de l'altra s'ajunten. Finalment, les morenes frontals es formen davant la glacera, quan aquesta empeny el material; també és en aquest punt on l'aigua de fusió aboca sediments. Quan el gel retrocedeix, tots aquests sediments queden acumulats en forma d'arc.La presència d'una morena frontal indica que, en un moment donat, la glacera va arribar com a mínim fins a aquell punt. Això no vol dir, però, que no s'hagués desplaçat més lluny, ja que sovint aquest tipus de formacions poden ser eliminades per la dinàmica postglacial.Quan la glacera desapareix, es pot apreciar que hi ha hagut una modificació del relleu a causa de l'erosió, el transport i la sedimentació provocats per l'acció del glaç i l'aigua. A les parts més altes de la vall glacial el procés de gelifracció i d'erosió dóna lloc a pics esmolats i crestes, mentre que a la vall, el moviment del glaç va excavant el substrat i arrodonint les seves formes, de manera que la secció transversal de la vall queda en forma de U. Posteriorment hi acostuma a quedar canalitzat un riu, que acaba de donar forma al relleu, però aquesta vegada en forma de V. Les valls laterals que hi desemboquen solen quedar suspeses a causa de la important erosió que s'ha produït a la vall principal.Una altra morfologia típica de regions fredes muntanyoses són els fiords, estrets estuaris formats en valls obertes al mar en les quals ha penetrat l'aigua marina. Aquest fenomen es dóna quan la base d'una vall glacial es troba per sota del nivell del mar i una part important del volum total de glaç queda submergida i continua amb la seva acció erosiva.També poden formar-se per l'enfonsament de la costa, tot i que no és un fenomen tan freqüent com l'anterior.

Parts d'una glacera de vall

A la zona més elevada d'una glacera hi ha el circ glacial, una capçalera semicircular on s'acumula la neu i es forma el glaç.L'excés de glaç acumulat al circ es desplaça cap a la vall glacial i forma la llengua glacial, o flux glacial. La velocitat del desplaçament depèn del pendent i del tipus de canal per on llisca el glaç. Així doncs, es pot apreciar que, igual que l'aigua d'un riu, a les parts més amples el glaç es desplaça més lentament i a les parts més estretes ho fa més ràpidament, de la mateixa manera que a la part central superficial es desplaça també més ràpid que a les vores, a causa del fregament.Les prominències en el substrat rocós provoquen, també igualment, una acceleració de la velocitat de desplaçament del gel, i la formació de profundes esquerdes i el trencament del glaç en blocs anomenats seracs.A la part inferior de la glacera hi ha el front glacial, que és on s'acaba el glaç i la part per on desaigua la glacera. S'hi acumula una gran quantitat de sediments.

Les glaceres de vall

Les glaceres de vall presenten diverses parts i donen lloc a una morfologia glacial característica.

Tipus de glaceres

Quan el mantell de glaç ocupa una part del territori sense estar condicionat per les formes del relleu, parlem de glaceres de casquet. En canvi, quan el glaç queda canalitzat pel relleu es donen les glaceres de vall o alpines.Les glaceres de casquet o continentals, anomenades també inlandsis, són immenses masses de glaç amb moltes llengües que arriben al mar; no són estàtiques sinó que es desplacen des del centre cap a l'exterior. Les vores d'aquests mantells de glaç, en entrar en contacte amb el mar, es fonen i es trenquen, i donen lloc als icebergs. Es localitzen a l'Antàrtida i a Grenlàndia.Les glaceres de vall o alpines són rius de glaç que es desplacen per una vall d'alta muntanya des d'una zona d'acumulació.

La formació de les glaceres

Les glaceres només es formen per sobre del que s'anomena límit de la neu permanent, és a dir, aquelles àrees on la neu no arriba a desaparèixer en tot l'any. Aquest paràmetre presenta una gran variabilitat, ja que depèn de la precipitació i de la temperatura, condicionades per l'altitud, la continentalitat, el relleu i l'orientació de cada zona. Així doncs, per exemple, es poden trobar glaceres a l'extrem sud de Xile, a 500 m d'altitud, o als Pirineus, a 3.000 mPerquè es formi una glacera cal que la quantitat de neu caiguda durant l'hivern sigui superior a l'ablació glacial (sublimació i fusió del gel) que es produeix a l'estiu. Per tant, només apareixeran allà on les temperatures mitjanes mensuals estiguin bona part de l'any sota zero. Això permet que cada any es dipositi neu nova sobre la de l'any anterior, que ha estat transformada en neu granulada per la fusió i la cristal·lització i que es va compactant fins a convertir-se en gel. Quan hi ha un gruix de gel suficient perquè hagi adquirit un comportament plàstic, aquest es comença a desplaçar seguint la línia de màxim pendent.

4. Les Glaceres

Les glaceres són masses de glaç formades per l'acumulació i la compactació de la neu que tendeixen a desplaçar-se seguint la línia de màxim pendent.Segons la disposició es distingeixen, principalment, dos tipus de glaceres: les de vall, o alpines, i les de casquet.

El curs baix

Els curs baix coincideix amb la desembocadura. És la part amb menys pendent i més cabal d'aigua, per això en aquest tram es dóna la sedimentació. Sovint, a les desembocadures, s'hi formen deltes (dipòsits d'al·luvions) i estuaris (desembocadures obertes, afectades pels corrents marins i les marees).

El curs mitjà

En el curs mitjà, el llit del riu s'eixampla i el cabal augmenta. La disminució del pendent del terreny fa que el curs fluvial perdi capacitat erosiva i que, principalment, faci la funció de transportar els sediments aigües avall. És en aquesta zona on hi ha la major part de les aportacions d'aigua a través dels afluents i, també, on apareixen els meandres (corbes molt pronunciades d'un corrent fluvial) i les terrasses fluvials (planes horitzontals paral·leles als rius).

El curs alt

El curs alt correspon a la zona on el pendent és més acusat i el riu té menys cabal. En aquest punt l'aigua té una capacitat erosiva notable deguda a la velocitat que pot assolir. A conseqüència de la força erosiva, els rius joves (nom que reben en aquest tram) sovint formen ràpids, salts d'aigua i cascades. També són característics d'aquesta zona els canyons i els congostos.

Els cursos d'un riu

Si observem el perfil longitudinal d'un riu, des del seu naixement fins a la desembocadura, hi distingim tres parts: el curs alt, el curs mitjà i el curs baix.

El règim fluvial

El règim fluvial condiciona el comportament dels rius i es defineix per l'evolució dels cabals al llarg d'un període de temps determinat. Les conques de drenatge poden tenir diferents fonts d'alimentació; en funció d'això se'n distingeixen dos grans grups: els règims fluvials simples, situats en conques de zones climàtiques homogènies, i els règims fluvials complexos, formats per rius amb grans conques, alimentades amb aigua de procedència molt diversa.Els règims simples se subdivideixen en règim fluvial glacial, quan l'aigua del riu prové principalment del desgel de les glaceres; règim fluvial nival, quan procedeix de la fusió de la neu; règim fluvial nivopluvial o règim fluvial pluvionival, quan hi intervenen tant la fusió de la neu com la precipitació, i règim fluvial pluvial, quan l'aportació prové exclusivament de la pluja.

El cabal

El cabal és la quantitat d'aigua que porta un riu en un punt i en un moment determinats. S'expressa en m3/s, si es dóna la xifra absoluta (resultat de multiplicar la velocitat mitjana del corrent en m/s per la superfície de l'àrea transversal en m2), o en l/s/km2, si es dóna la xifra relativa (resultat de relacionar el cabal absolut amb la superfície de la conca).
El cabal dels rius varia al llarg de l'any, durant el qual es donen períodes de crescuda (augment del volum d'aigua) i períodes d'estiatge (disminució del volum). Quan aquestes variacions són molt importants es diu que el riu té un cabal irregular. En cas contrari, és un riu de cabal regular.

El cabal i el règim fluvial

Els rius es caracteritzen per la longitud (extensió des del naixament fins a la desembocadura), pel cabal i pel règim fluvial.

Els torrents i els barrancs

Els torrents són cursos d'aigua temporals que es troben en zones amb pendent pronunciat. Es formen amb aigües salvatges o amb l'aigua de la pluja i del desgel de la neu i les glaceres. Presenten tres zones diferenciades: la conca de recepció, a la part alta, i el canal de desguàs i el con de dejecció, a la part baixa.
Els barrancs també acostumen a trobar-se en àrees de forts pendents i es caracteritzen per estar secs la major part de l'any. A diferència dels torrents, es troben encaixats en solcs profunds, ja que són propis dels terrenys erosionables.

Els rius són corrents naturals d'aigua dolça que corren per un curs definit, normalment cap al mar, i es nodreixen principalment de rius tributaris, tot i que també poden rebre aportacions de llacs o de surgències d'origen subterrani. La superfície que drena un curs fluvial amb els seus afluents s'anomena conca de drenatge, i el riu amb els seus afluents, inclòs dins la conca, rep el nom de xarxa hiddrogràfica. L'extensió de les conques s'expressa en km2 i es delimita per unes zones anomenades divisòria d'aigües, a partir de les qals les aigües van cap a una conca o cap a una altra. Normalment aquestes línies coincideixen amb les carenes. En zones humides els rius són perennes, mentre que en zones àrides poden arribar a ser intermitents i, fins i tot, endorreics.

Les aigües salvatges

Les aigües salvatges són formades per molts corrents sense curs fix que flueixen quan una precipitació intensa no pot ser absorbida immediatament pel sòl. Aquestes aigües tenen un gran poder erosiu i, alhora, contribueixen a formar rius més o menys importants.

3. Els Cursos d'aigua superficials

Els cursos d'aigua superficials formen part del cicle hidrològic i són un important recurs natural, ja que proporcionen aigua dolça. L'aigua provinent de les precipitacions i del desgel es desplaça per la superfície formant les aigües salvatges, els torrents i els rius.

Els llacs del món

Els principals llacs del món, tenint en compte la superfície, són la mar Càspia (Euràsia, 386.400 km2), d'aigua salada; el llac Superior (Amèrica del Nord, 80.800 km2) i el llac Victòria (Àfrica, 68.100 km2), aquests dos darrers d'aigua dolça. Podem trobar llacs ben diversos, alguns llacs són a grans altituds, com és el cas del Nam Tsho (4.625 m), a l'Himalaia; d'altres, com la mar Morta (-396 m), són per sota el nivell del mar. El llac més profund del món és el Baikal (Rússia), que arriba als 1.741 m de fondària.

Les masses de glaç

La part de les aigües continentals que es troba en forma de glaç es localitza a les zones alpines i als casquets glacials, on se'n concentren les masses més grans del planeta. Als casquets glacials, anomenats també inlandsis o glaceres de casquet, hi ha prop del 77% de les aigües no oceàniques.
Les masses de glaç més importans són a l'Antàrtida, amb prop de 13 milions de km2 i gruixos de fins a 4 km, i a Grenlàndia, amb 1,7 milions de km2 i 3 km de gruix. Totes dues masses representen el 99% del volum del glaç mundial. No són masses estàtiques, sinó que es desplacen lentament des del centre cap a l'exterior. Les vores de l'inlandsis es fonen amb el contacte amb l'aigua i es fracturen en grans blocs anomenats icebergs.
A banda de les grans extensions de glaç, hi ha aigua en estat sòlid a les glaceres de vall. Són masses de glaç en moviment de dimensions molt més reduïdes que es troben en zones d'alta muntanya.

Els llacs

L'aigua acumulada en depressions continentals rep el nom de llac, o d'estany si és de petites dimensions. N'hi ha de tan grans que són veritables mars interiors. Es calcula que l'extensió total dels llacs existents actualment és d'uns 2,5 milions de km2, que suposen el 2% de la superfície total de la Terra. Tot i la seva escassa extensió, els llacs han adquirit recentment una gran importància, entre altres raons pel seu gran interès ecològic.
L'origen dels llacs és divers i complex; en general la seva formació es deu a fenòmens glacials, tectònics, endorreics, càrstics o volcànics.
Els llacs d'origen glacial són nombrosos i diversos, abunden a les regions circumpolars i i a alta muntanya. En aquests, les morenes actuen de barreres, retenen l'aigua de fusió i originen els llacs.
Els llacs d'origen tectònic són deguts a la formació de falles o fosses tectòniques; normalment són els mes profunds i els mes extensos. N'es un exemple la mar Morta.
Els llacs de naturalesa endorreica són situats dins depressions endorreiques i solen ser d'extensió variable, ja que depenen de l'aportació de rius que no sempre porten aigua. Un exemple de llac endorreic és el llac Txad, a l'Àfrica.
Els estanys d'origen càrstic són en zones de dissolució de roca calcària, generalment ocupant dolines, i els llacs volcànics ocupen els cràters i les calderes de molts volcans, com ara el Crater Lake d'Oregon, als Estats Units.

Els cursos d'aigua superficials

Una part de l'aigua superficial es troba en constant moviment sobre la superfície terrestre en forma d'aigües salvatges, de torrents o de rius.
Les aigües salvatges són les que es desplacen per la superfície de la Terra durant i després de les precipitacions. Són una multitud de corrents sense curs fix que flueixen quan una precipitació intensa no pot ser absorbida immediatament pel sòl.
Els torrents són cursos d'aigua de caràcter ocasional que corren per profunds cursos excavats per les aigües en zones de fort pendent.
Els rius són corrents naturals d'aigua dolça que corren per un curs definit, normalment cap al mar, i es nodreixen de rius tributaris. Els rius que no desemboquen al mar o bé en llacs circulen en conques anomenades ''endorreiques''.

Les masses d'aigua continentals superficials

Les masses d'aigua continentals superficials estan formades pels cursos d'aigua, els llacs i els estanys i les masses de glaç.

Els aqüifers

A la zona de saturació l'aigua infiltrada s'emmagatzema i circula. Les formacions geològiques amb una gran porositat (capacitat d'emmagatzemar aigua) i una gran permeabilitat (porus o fissures intercomunicats) permeten que l'aigua pugui anar des de les zones de recàrrega a les de descàrrega. Aquestes formacions s'anomenen aqüifers.
Els aqüifers poden estar constituïts per materials no consolidats, com sorres i graves, o per roques consolidades, com ara calcàries, gresos, etc.., amb una certa porositat o fissuració. A vegades arriben a excedir els 10 km de profunditat i el seu límit superior coincideix amb l'estancament de les aigües.

L'aigua continental subterrània

Les aigües subterrànies, com tota l'aigua de la Terra, formen part del cicle hidrològic i són les que es troben al subsòl saturant els terrenys o les formacions geològiques que són porosos i permeables.
La capa més superficial del sòl s'anomena també zona d'infiltració, perquè permet que una part de les aigües salvatges penetri a la terra. Per sota d'aquesta capa hi ha la zona d'areació, on l'aigua es reté per capil·laritat. En aquesta zona, les aigües tenen una gran mobilitat i formen mantells i xarxes a causa de la discontinuïtat en la permeabilitat dels materials. Sota aquesta capa comença la zona de saturació, que és on l'aigua omple completament els porus de la roca o del sòl. El límit superior d'aquesta zona rep el nom de nivell freàtic.

2. Les masses d'aigua continentals

Del total d'aigua existent a la Terra es calcula que el 97,2% són aigües oceàniques. El 2,8% restant estaria format principalment per l'aigua que es troba infiltrada al sòl i per l'aigua superficial, a més de l'aigua continguda en l'atmosfera.
Així doncs, el total d'aigües continentals comprèn les aigües subterrànies i les aigües superficials (rius, llacs, masses de glaç).

El cicle hidròlogic

El cicle hidrològic o cicle de l'aigua és un sistema tancat de fluxos de matèria i es basa en la consideració que tota l'aigua de la Terra és sotmesa a un sistema d'interrelacions continu que es porta a terme en els tres estats: sòlid, líquid i gasós. A més, les aigües es triben sempre en moviment pels efectes de la calor del Sol i la força de la gravetat. La dinàmica hidrològica afecta la part més superficial de l'escrça terrestre fins a uns 15 km d'altitud a l'atmosfera.
La calor emesa pel Sol provoca l'evaporació de l'aigua dels oceans. Aquesta aigua es transforma en núvols i humitat atmosfèrica (boira i gebre) i es trasllada cap a les terres emergides. La humitat s'incrementa per la transpiració de la vegetació i l'evaporació de l'aigua continental superficial (mars interiors, llacs, rius).
Quan hi ha un nivell suficient d'humitat atmosfèrica i nuclis de condensació, una part d'aquesta humitat es converteix en precipitació. Els nuclis de condensació són petites partícules de pols i sals o de contaminació al voltant de les quals el vapor es condensa. Les gotes procedents de la condensació comencen a créixer i a col·lidir entre elles mogudes pels corrents d'aire que es formen dins dels núvols i, en arribar a un llindar de les, cauen en forma de precipitació. D'acord amb la temperatura del núvol la precipitació pot ser de pluja, neu, calamarsa, etc.
No tota l'aigua precipitada arriba a terra, ja que una part s'evapora i una altra part (que posteriorment també s'evapora) és inerceptada per la vegetació. L'aigua que arriba a la superfície pot infiltrar-se directament al sòl, si es troba en estat líquid, o bé quedar-se a la superfície, si és en estat sòlid. En aquest darrer cas continua sotmesa a l'evaporació i queda retinguda fins que es fon.
Una part de l'aigua infiltrada queda emmagatzemada al sòl i l'altra nodreix l'aigua subterrània. Gairebé tota l'aigua que no penetra al sòl, que forma part de l'escolament superficial i dels sistemes fluvials, torna finalment al mar.

La distribució geogràfica de l'aigua

La distribució de l'aigua a la Terra és desigual, mentre en algunes zones abunda, en altres és escassa. Aquest fet està estretament relacionat amb el clima, és a dir, amb la circulació general atmosfèrica, la precipitació i les radiacions solars rebudes. Les zones més humides són les dels tròpics i l'equador; a les temperades també hi plou per a satisfer les necessitats d'aigua, i les més seques, on hi ha gairebé tots els deserts del mó, són les que es troben al nord i al sud dels tròpics. Els pols, malgrat disposar d'abundant aigua en forma de glaç, també són zones seques.

La distribució dels recursos hídrics

Els recursos hídrics de la Terra es troben en els tres estats: sòlid, líquid i gasós. El 97%, en estat líquid, correspon als oceans; vora el 2%, en sòlid, als casquets polars, i l'1% restant, a l'aigua que conté la Terra i l'atmosfera. L'aigua superficial, tot i que representa una peita quantitat del total, juntament amb l'aigua emmagatzemada al sòl és la que manté la vida terrestre. La quantitat d'aigua continguda en l'atmosfera, que representa el 0,001% del total, és la que aporta l'aigua dolça disponible a la Terra.

L'aparició de l'aigua a la Terra

Hi ha dues teories per a explicar l'origen de l'aigua a la Terra: la teoria volcànica i la extraterrestre. La teoria volcànica planteja que l'aigua es va generar al centre de la Terra a causa de les reaccions a altes temperatures entre àtoms d'hidrogen i d'oxigen. Aquestes molècules van ser expulsades a la superfície en forma de vapor i van passar a formar part de l'atmosfera primitiva. El vapor, en refredar-se, es va condensar i va passar a estat líquid i sòlid. Aquest procés va ser lent, però hi ha evidències que permeten afirmar que l'aigua és present al planeta des de fa 3.800 milions d'anys.
La teoria extraterrestre, més recent i menys difosa, es basa en estudis de la NASA i diu que l'aigua de la Terra va arribar en forma de glaç a l'interior de molts meteorits. Aquests meteorits, en impactar a la superfície terrestre, van alliberar el glaç i van aportar una part de l'aigua dels oceans.

1. L'aigua a la Terra

El conjunt d'aigües de la Terra rep el nom d'hidrosfera. Aquest subsistema planetari comprèn l'aigua dels oceans, les aigües continentals -ja sigui en forma de rius, llacs, aigües subterrànies o masses de gel- i l'aigua de l'atmosfera.
L'aigua de la Terra es troba en moviment constant. Aquest moviment, conseqüència dels canvis d'estat i de la força de la gravetat, s'anomena cicle hidrològic. L'aigua és present a la Terra en els tres estats: sòlid, líquid i gasós, i es troba en moviment constant, tant pel que fa al lloc com pel canvi d'estat.

Ìndex

1. L'aigua a la Terra
L'aparició d'aigua a la Terra
La distribució dels recursos hídrics
La distribució geogràfica de l'aigua
El cicle hidrològic

2. Les masses d'aigua continentals
L'aigua continental subterràniament
Els aqüífers
Les masses d'aigua continentals superficials
Els cursos d'aigua superficials
Els llacs
Les masses de glaç
Els llacs del món

3. Els cursos d'aigua superficials
Les aigües salvatges
Els torrents i els barrancs
Els rius
El cabal i el règim fluvial
Els cursos d'un riu

4. Les glaceres
La formació de les glaceres
Tipus de glaceres
Les glaceres de vall
Parts d'una glacera de vall
Morfologia glacial
El futur de les glaceres

5. Els mars i els oceans
La distribució dels oceans
Característiques de l'aigua de mar
La salinitat
La temperatura
La densitat
Els moviments de les aigües marines
Principals corrents marins
El ''Niño''

6. La contaminació
La contaminació de l'aigua
La salinització de l'aigua
La pluja àcida

7. El canvi climàtic
L'efecte hivernacle
La capa d'ozó
Els clorofluorocarbonis (CFC)
Les conseqüències del canvi climàtic

Presentació

Hola a tothom. Em dic Nikoleta Vasileva Petrova i faig 4t d'ESO en l'institut Ramon Muntaner.
He creat aquest blog per poder realitzar el meu treball de reserca sobre un dels meus temes preferits: l'aigua.
Espero que us agradi i que pogueu aprendre coses noves!
Salutacions.